- Image via Wikipedia
U intenta ser coherent i acaba adonant-se que això el du a estar entre l’espasa i la paret.
Com pots ser coherent sense que això et duga, en situacions concretes, a un carreró sense eixida, a un curtcircuit cerebral, un fatal error, un fulminant escac i mat?
No suporte que a Ella la tracten com una xiqueta. No suporte eixa falta de respecte que s’ha convertit en costum. I no suporte la mentira. I això em fa pujar-me per les parets.
No sols per mi; no es tracta només de lo que jo puc suportar o no. Em trobe davant d’una situació en què Ella es queixa a mi, es queixa de lo que està patint, però alhora si jo actue, si jo simplement insinue alguna cosa, estic encara empastrant-ho més. Ho he comprovat.
Llavors, es tracta bàsicament d’una situació en què reps informació, et calfes el cap, però —aparentment— no pots fer res per canviar-ho. Això és fatal, és horrible. I tinc la por que si ho deixe córrer, si em convertisc en un passota, la bola es farà més gran, el problema serà pitjor.
Com actuar?? Cal molta intel·ligència emocional, cal adaptar-se a la nova situació.
Relativitzar. Però com?? Ser natural. Però com??
Què he de canviar? Perquè si no canvie alguna cosa en la meua actitud, tornaré a repetir la mateixa jugada una volta i una altra.
I, a banda, lo pitjor: saber que, faces lo que faces, seràs considerat estrany, raro, problemàtic. Tot simplement perquè no acatxes el cap, perquè no dius a tot que sí, perquè no eres complaent amb allò que no tragues… Per intentar ser tu mateix.
Cansa molt haver de demostrar contínuament que el mètode que tu has triat per a enfrontar-te a la vida és tan vàlid i correcte com el de qualsevol. Perquè hi ha gent que sempre està disposada a intentar corregir-te (eufemisme per a “tractar d’imposar”), a dir-te lo que estàs fent malament, des del seu punt de vista.
Cansa molt.
