NO. “Mecaguentot” continua vigent. Este blog continua tenint sentit.

“Mecaguentot” és sinònim de buscar la senzillesa, la simplicitat. “Mecaguentot” és concentrar-se en SIMPLIFICAR, en rebutjar tot allò que no és necessari, que no ÉS ESSENCIAL, que no contribuïx sinó a continuar en eixe forat negre a què feia referència abans. Per tant, “mecaguentot” continua més vigent que mai.

Estic començant a llegir el llibre The Power of Less, de Leo Babauta.

M’he adonat que de vegades perd massa fàcilment el control de la meua vida, del meu dia a dia, per realitzar males eleccions, per deixar-me dur, per no tindre hàbits bàsics. I això em du a no poder triar.

En termes de productivitat i de gestió del temps, diria que, a base de no fer res, de no prendre cap decisió, al final, em trobe realitzant les activitats que són urgents. Només faig les coses urgents, les que no poden esperar: faig en cada moment lo que he de fer perquè ja no té més remei. No faig mai les coses importants, perquè ni tan sols faig l’esforç de pensar quines són les coses importants. No em dóna temps; vaig de cul fent coses urgents.

A lo millor no m’he acabat d’explicar bé: no faig les coses fins que no es retarden tant que comencen a ser urgents. Al remat, TOT és urgent perquè tot ho deixe per a l’últim moment. Si no tinc res urgent a la vista, lo que faig és… PERDRE EL TEMPS! Exacte. Eixa és la metodologia que conduïx al DESATRE TOTAL, a un forat negre, a un punt sense retorn, sense eixida. I ahí començava jo a trobar-me fa uns mesos.

Fins que t’adones, fins que eres conscient d’eixa situació i decidixes que només tens dos opcions: continuar malbaratant oportunitats i fent que ho paguen els demés (perquè si no eres feliç estaràs de mala llet, i els qui estan més aprop teu en rebran la seua part…), o bé canviar de direcció.

I en eixes estem. En eixes estic: tractant de controlar, de ser coherent, conseqüent. L’ideal: fer en cada moment lo que he de fer. L’objectiu que me marque ara: arribar a saber, a proposar-me, què he de fer cada dia. Anar fent MILLORES (canvis) molt poquet a poquet.

En l’àmbit personal: continuar atent a les necessitats d’Ella, i continuar ser conscient que SOM UN EQUIP. En concret, propòsit per a la setmana: LA PACIÈNCIA.

En l’àmbit professional: continuar amb l’ORDRE que he aconseguit. Ser ORDENAT. Concretament,continuar tenint un lloc on apuntar les coses, un lloc per a cada cosa, un moment per a cada cosa.

Ambdós objectius són intercanviables i complementaris. Són per a la vida.

Per a tots els àmbits, per a totes les setmanes: ser CONSTANT.

El cas és si compensa o no. I sí, compensa.

Però, a més, després d’un temps de reflexió, d’experiències bones i no tan bones… vaig arribar a una nova conclusió, un poc més positiva (o no): no és que en casar-se u es complica la vida, és que la vida en sí mateix és una complicació.

Ara mateix pense que la única manera de no complicar-se la vida és no tindre més de 8 anys d’edat.

Per tant… així estan les coses. Però sóc feliç.

Vaig llegir recentment un article molt interessant sobre l’empatia: no és només ficar-se en el lloc de l’altre, sinó en els sentiments de l’altre. És molt complicat. La gent realment no sol ser empàtica, sinó que passa pel filtre de la seua subjectivitat i la seua manera d’entendre les coses lo que tu li contes (o, senzillament, els gestos o la cara que fas) i automàticament et contesta què faria ella en la (suposada) teua situació, quina solució aplicaria ella.

I hi ha vegades en què només cal escoltar i callar. També m’ho aplique a mi, clar; no pretenc donar lliçons a ningú.

També, pel meu caràcter, tendisc a no contar alguna cosa quan està a meitat, quan encara està en marxa (sobretot, projectes, etc.); m’agrada més parlar-ne i contar-ho tot quan ja està acabat, quan ja es pot mostrar o parlar d’un resultat final.

I ara, en este cas, encara està tot a meitat, i se’m fa molt complicat simplement estar amb la gent.

Em costa adaptar-me a les noves situacions, i més si són complicades, si són problemes, o coses no agradables, no desitjades, etc. Em costa adaptar-m’hi sense deixar de ser jo mateix, és a dir: no sé com comportar-me, o acabe comportant-me de manera estranya. Segurament, per voler aparentar normalitat, que res no passa, que res no m’afecta, etc.

Torne a llegir lo que vaig escriure l’última vegada, i m’alegre un muntó; ahí tinc un referent, una declaració d’intencions pròpia raonada. Idees clares, pensaments meus ben expressats. Va ser una sort escriure eixe dia.

En un moment de canvis importants (i bons) en ma vida, pense que per fi estic tornant a una certa normalitat. Sí. Ja són vora dos setmanes bones, podríem dir-ne.

Sentia por a decebre a tot el món, últimament. Ara ja no tant. Ara torne a confiar un poc en mi; tinc un repte davant. Un repte diari i continu, i no pense fugir. Sé que puc.

Ara bé, lo que toca és NO estar obsesionat amb eixe repte diari de ser responsable, de complir amb les meues obligacions, de donar lo millor de mi mateix…

El vertader èxit és estar obert, estar tranquil, estar disponible a la gent, pensar en la gent, tindre present la gent. Ser u més, però ajudant els demés. No estar tancat, eixir de l’ouet, de la comoditat.

Eixir de la comoditat. Assumir que cal donar-se, que cal sacrificar-se (paraula que no està gens de moda, que dóna por). No vivim per a nosaltres mateixos, vivim per als demés.

És fàcil de dir, és difícil assumir-ho i més encara dur-ho a la pràctica i ser-hi constant. Però ara que la vida m’ha regalat uns dies de tranquil·litat, ara que no patisc massa son i puc pensar amb certa claredat, m’adone que tinc persones al costat (unes molt íntimament pròximes i altres no tant, clar) i que SÓN LO MÉS IMPORTANT QUE TINC EN MA VIDA.

En moments passats vaig arribar a tindre molt clar que les persones són lo més important en ma vida, que si crec en alguna cosa, crec en les persones. Això, i tindre CONFIANÇA en mi mateix i ens els demés, és lo que tinc.

Per molts motius. Primer motiu i principal: en Halloween estàs obligat a disfressar-te de mamarratxo, amb la cara pintada de blanc, els ulls de negre, i els llavis de roig. Has de vestir-te de negre, o amb draps, o ambdós coses, i has de posar-te una caraseta o bé unes dents postisses de vampir. I has d’eixir a fer el memo, caminar com un zombi, traure la llengua cada mig minut, anar pel carrer en grups fent com que dones espants a la gent.

NO m’agrada GENS disfressar-me, sobretot si això implica que, a més, has de comportar-te de manera artificial, fer el mono.

No m’agrada l’estètica ni la proposta CUTRE de Halloween, com tampoc no m’agrada el fet que tots estiguem eixe dia obligats a fer una determinada cosa (paregut a la Nit de Cap d’Any, on els intents per abastar un cutre glamour són la idea més extesa de lo que significa “passar-ho bé”).

I, definitivament, NO m’agrada GENS Halloween pel fet que últimament s’ha convertit en una excusa més per a muntar botellots. La passada nit del 31 d’octubre, la Plaça de l’Almoina de la Ciutat de València donava autèntica PENA: xiquets (perquè la gran majoria no arribaven ni al qualificatiu de “jóvens”) vestits d’espantalls, amb cares de vells, tirats per terra o assentats en qualsevol lloc, amb tot tipus de fem per terra, bevent, fumant, mirant-se les cares…

Ells eren, sense dubte, els autèntics zombis, invadint un espai públic.

Estar-hi, sempre que siga possible callat i somrient. Mostrant proximitat i relaxació amb la mirada, amb els gestos. Però no parlar massa, no interrompre, no esperar ser el centre d’atenció. No és ta casa, per molt que ho semble. No ho oblides mai, això.

Estar atent i present, mai no absent. Ajudar en silenci, no escaquejar-se; passar desapercebut no vol dir no fer res, sinó fer sense que es note. Per tant, és —o pot arribar a ser— una actitud més complicada d’allò que es podria pensar.

Estar recolzant a la parella, però sense contradir ningú obertament. “Depén” serà la paraula comodí, l’expressió salvavides. Ser conciliador, en cas de ser alguna cosa més que un acompanyant perfecte.

NO eres fill. NO actues com si fores un fill més, o un germà més dels teus cunyats o cunyades. Però ja tractarem un altre dia el tema del perfecte cunyat. No vull dir que no pugues esperar ser tractat com un fill. És molt possible que te tracten com a un fill, si caus bé i si són persones mínimament agraïdes, però això serà només fruït d’aplicar estes normes que ara redacte, en un moment d’estranya lucidesa entre la vetla i la son, per a mi i per a qui vullga llegir-les.

Pensa que, si tot és correcte i funciona com cal, la teua parella i tu formeu un nucli diferent de la família política. Davant dels sogres estàs actuant, un poc. Però en eixir d’allí, tot torna a ser real; la comèdia —o el drama— s’hi acaba.

No pots evitar que pensen que eres un poc estrany; és així, simplement perquè NO eres de la seua família. No hi ha més voltes que donar-li. Eres un ens estrany, un estranger, un alien. Si ells són oberts, seràs ben acollit, però no deixaràs de ser un estranger ben acollit, mai no seràs nadiu, perquè és que realment NO ho eres. Per tant, com deia abans, NO actues com si ho fores.

Si eres molt sensible i no pots estar sense expressar mai els teus sentiments, en dates assenyalades com ara Nadal, pots permetre’t dir: “Em sent com un fill, entre vosaltres”. I ja has dit prou per a una temporada llarga!

Sigues constant en estes normes. El camí és llarg. És un repte. Però els resultats pagaran la pena, n’estic segur.

U intenta ser coherent i acaba adonant-se que això el du a estar entre l’espasa i la paret.

Com pots ser coherent sense que això et duga, en situacions concretes, a un carreró sense eixida, a un curtcircuit cerebral, un fatal error, un fulminant escac i mat?

No suporte que a Ella la tracten com una xiqueta. No suporte eixa falta de respecte que s’ha convertit en costum. I no suporte la mentira. I això em fa pujar-me per les parets.

No sols per mi; no es tracta només de lo que jo puc suportar o no. Em trobe davant d’una situació en què Ella es queixa a mi, es queixa de lo que està patint, però alhora si jo actue, si jo simplement insinue alguna cosa,  estic encara empastrant-ho més. Ho he comprovat.

Llavors, es tracta bàsicament d’una situació en què reps informació, et calfes el cap, però —aparentment— no pots fer res per canviar-ho. Això és fatal, és horrible. I tinc la por que si ho deixe córrer, si em convertisc en un passota, la bola es farà més gran, el problema serà pitjor.

Com actuar?? Cal molta intel·ligència emocional, cal adaptar-se a la nova situació.

Relativitzar. Però com?? Ser natural. Però com??

Què he de canviar? Perquè si no canvie alguna cosa en la meua actitud, tornaré a repetir la mateixa jugada una volta i una altra.

I, a banda, lo pitjor: saber que, faces lo que faces, seràs considerat estrany, raro, problemàtic. Tot simplement perquè no acatxes el cap, perquè no dius a tot que sí, perquè no eres complaent amb allò que no tragues… Per intentar ser tu mateix.

Cansa molt haver de demostrar contínuament que el mètode que tu has triat per a enfrontar-te a la vida és tan vàlid i correcte com el de qualsevol. Perquè hi ha gent que sempre està disposada a intentar corregir-te (eufemisme per a “tractar d’imposar”), a dir-te lo que estàs fent malament, des del seu punt de vista.

Cansa molt.

Camiseta Correu Brossa

Vist en Ateneu Popular