No tinc per què escriure sempre per a queixar-me…
En un moment de canvis importants (i bons) en ma vida, pense que per fi estic tornant a una certa normalitat. Sí. Ja són vora dos setmanes bones, podríem dir-ne.
Sentia por a decebre a tot el món, últimament. Ara ja no tant. Ara torne a confiar un poc en mi; tinc un repte davant. Un repte diari i continu, i no pense fugir. Sé que puc.
Ara bé, lo que toca és NO estar obsesionat amb eixe repte diari de ser responsable, de complir amb les meues obligacions, de donar lo millor de mi mateix…
El vertader èxit és estar obert, estar tranquil, estar disponible a la gent, pensar en la gent, tindre present la gent. Ser u més, però ajudant els demés. No estar tancat, eixir de l’ouet, de la comoditat.
Eixir de la comoditat. Assumir que cal donar-se, que cal sacrificar-se (paraula que no està gens de moda, que dóna por). No vivim per a nosaltres mateixos, vivim per als demés.
És fàcil de dir, és difícil assumir-ho i més encara dur-ho a la pràctica i ser-hi constant. Però ara que la vida m’ha regalat uns dies de tranquil·litat, ara que no patisc massa son i puc pensar amb certa claredat, m’adone que tinc persones al costat (unes molt íntimament pròximes i altres no tant, clar) i que SÓN LO MÉS IMPORTANT QUE TINC EN MA VIDA.
En moments passats vaig arribar a tindre molt clar que les persones són lo més important en ma vida, que si crec en alguna cosa, crec en les persones. Això, i tindre CONFIANÇA en mi mateix i ens els demés, és lo que tinc.
No deixar de ser jo mateix « Coses que vull contar-te ha dit,
23/nov/2009 a 14.14
[...] a llegir lo que vaig escriure l’última vegada, i m’alegre un muntó; ahí tinc un referent, una declaració d’intencions pròpia [...]