M’adone que estos dies m’aïlle prou perquè no vull/puc contar les coses que estan passant per ma vida, i perquè hi ha massa gent preparada per a donar consells no demanats.
Vaig llegir recentment un article molt interessant sobre l’empatia: no és només ficar-se en el lloc de l’altre, sinó en els sentiments de l’altre. És molt complicat. La gent realment no sol ser empàtica, sinó que passa pel filtre de la seua subjectivitat i la seua manera d’entendre les coses lo que tu li contes (o, senzillament, els gestos o la cara que fas) i automàticament et contesta què faria ella en la (suposada) teua situació, quina solució aplicaria ella.
I hi ha vegades en què només cal escoltar i callar. També m’ho aplique a mi, clar; no pretenc donar lliçons a ningú.
També, pel meu caràcter, tendisc a no contar alguna cosa quan està a meitat, quan encara està en marxa (sobretot, projectes, etc.); m’agrada més parlar-ne i contar-ho tot quan ja està acabat, quan ja es pot mostrar o parlar d’un resultat final.
I ara, en este cas, encara està tot a meitat, i se’m fa molt complicat simplement estar amb la gent.
